Imatge d’un mural de protesta per la mort de George Floyd / Wikimedia Commons

La infame mort de George Floyd, el jove afroamericà asfixiat amb el genoll per un policia de Minneapolis, ha estat l’espurna per a una reacció social en cadena. La protesta nascuda als EEUU s’estén arreu, amb mobilitzacions contra el racisme policial selectiu i contra el racisme quotidià que subsisteix en la nostra societat. Des de fa dècades, les organitzacions antiracistes malden per recordar-nos que aquesta discriminació ,ni és exclusiva dels EUA, ni té una única manera de manifestar-se. A hores d’ara ja ningú dubta que els afroamericans, pateixen una discriminació endèmica, ni de que a altres llocs del planeta, certes comunitats, com els palestins o els rohines, no tenen reconeguts uns drets de ciutadania ,que els permetin viure segurs a la seva terra. Però, i a casa nostra?

Si l’esclat de la violència ,fos l’únic termòmetre de la penetració racista ,podríem fer-nos la il.lusió de que ens en sortim prou bé. Millor, en tot cas, que els nostres veïns francesos, que tenen en les banlieus ,saturades de fills de la immigració indignats, un autèntic polvorí. Però ,si fem una anàlisi una mica més profunda i honesta, diria que no estem lliures de culpa. Si ens guiem pel color de la pell ,convindrem en què els gitanos, dels que no se sol parlar, pateixen una discriminació secular. I que negres, magrebins i altres ètnies de pell fosca acumulen, també al nostre país, desavantatges de tota mena. La pràctica de determinada religió és un element afegit per a un rebuig que se sol disfressar d’excuses “culturals”.

Certament, hi ha una actitud més òbvia, fomentada per partits com VOX, que defensa sense manies el racisme institucional. Comporta que refugiats i immigrants s’ofeguin en massa al Mare Nostrum; la realitat, sens dubte, més colpidora. Però, recloure en un CIE, persones que només han comés una falta administrativa, respon a la mateixa lògica excloent. Uns centres, per cert, on no s’investiguen adequadament les morts dels interns . La brutalitat policial, la forma més extrema de racisme institucional, també té lloc entre nosaltres, com denuncien afectats o entitats (com SOS Racisme o Irídia), que consideren aquests episodis “sistemàtics a Catalunya”. L’agressió del Bages ,per part d’uns mossos d’esquadra —que van agredir, insultar i humiliar un noi negre— s’ha despatxat pel Departament d’Interior, amb un simple trasllat.

Al costat de la violència directa, més cridanera, hi ha discriminacions freqüents, com les anomenades “detencions per perfil ètnic”, que es fan només per color de la pell.. Els col·lectius anti racistes, han denunciat l’augment d’aquesta mala praxi, condemnada per les Nacions Unides, al Raval de Barcelona en plena pandèmia del Covid-19.

Altres formes de racisme, com l’econòmic (pobresa,exclusió), solen ser ignorades o se’n dona la culpa a qui pateix la desigualtat. Altres són senzillament invisibles, com les dificultats per llogar un pis o per entrar en una discoteca, amb les quals convivim com si fossin normals. De fet, el racisme simbòlic inoculat pels acudits o la publicitat ens sol passar desapercebut. Totes aquestes variants però, formen part d’un sistema que perpetua la injustícia i causa un greu patiment.

Si el problema és plural, l’hem d’enfrontar pluralment. Algunes idees: prohibir els partits polítics de caire racista i feixista; aplicar una resposta adequada als abusos policials; reforçar i potenciar les actituds ètiques i el respecte als drets humans, des de l’escola i per tota la població, amb campanyes i altres mesures de conscienciació. Aquesta formació, és especialment necessària, per als col·lectius, que tenen assignat el monopoli de la força o de repressió penal. És el cas de la policia, especialment la local, que hauria d’estar prou preparada ,per adaptar-se a la comunitat diversa ,a la qual serveix. O dels jutges, sovint també víctimes de prejudicis i estereotips. Cal així mateix, encoratjar les víctimes a denunciar, però també animar els testimonis, ja que, de vegades, contemplem atacs xenòfobs de tota mena (al tren, al carrer, a la finestreta d’una oficina) ,sense gosar dir ni fer res.

Diuen que el principal truc del dimoni, és fer-nos creure que no existeix. Per fer front a un problema, el primer pas és reconèixer-lo. La República que volem no pot, doncs, tancar-hi els ulls. Se’ns gira feina. Dia a dia, pas a pas.

Marisol Parramon, sòcia de l’ANC