Exterior del CAP de Sitges / Aleix Ramírez

Fa molts dies que parlem de la sanitat, malauradament no per millorar-la sinó a causa d’aquesta pandèmia del COVID19, que per cert ningú esperava que fos tan virulenta ni tan mortífera com ha estat.

Ha estat una lliçó per a tots, ens hem adonat com som de fràgils i alhora quines són les coses veritablement importants en aquesta vida. Després de quasi 30.000 morts, moltes coses ens haurien de fer reflexionar. Hauríem de tenir molt clar tots plegats la importància de tenir una Sanitat Pública de qualitat i amb equitat, que pugui salvar tothom sense diferenciar quina butxaca té cadascú, d’on és o a quin partit vota.

Ens hem adonat que la Sanitat Pública, aquella que no t’expulsa quan ets vell ni quan tens molta patologia i que fa que la teva despesa sigui molt alta i que per tant ja no puguis ser d’interès productiu, ha estat infradotada des de sempre amb excuses variades segons el color polític de qui ha manat en cada moment i no en parlem de les tristament famoses «retallades» dels diferents governs successius, siguin de dretes o de suposades esquerres.

La Sanitat Pública s’ha mantingut gràcies a les espatlles dels treballadors que han lluitat per fer- la realitat amb sous retallats i amb una infradotació pressupostària . Però sentint-ho molt els miracles no existeixen i la realitat de la pandèmia ens ha esclatat a la cara i el sistema s’ha col·lapsat, sí senyors, s’ ha col·lapsat encara que els polítics ho disfressin i agraeixin aquest esforç al món sanitari dient allò tant tòpic de «juntos lo hemos vencido»; no senyor! ni lo hemos “vencido”, atès que encara circula el virus actiu entre nosaltres, ni “juntos” arreglem res perquè per controlar una pandèmia s’ha de fer amb rigor epidemiològic i sanitari i no per conveniències polítiques ni militars.

Hem de repensar quina sanitat volem i aprofitar aquesta crisi per fer canvis substancials, estructurals i de futur. Tant de bo tinguéssim un país per poder, no iniciar de zero perquè tenim una bona base, però per desenvolupar el potencial sanitari i d’investigació que tenim a Catalunya.

La pandèmia també ens ha demostrat que l’Estat pot prendre les regnes quan vol per «Decreto Ley» i centralitzar tota la sanitat en un “Ministerio” que feia anys que no tenia cap activitat real perquè totes les competències sanitàries havien estat transferides a les diferents Comunitats Autònomes i que només existeix per a mantenir un estament d’alt funcionariat que mana més que el poder polític. Això ha comportat reglamentacions arbitràries que no corresponien a la realitat dels diferents territoris, a no comptar inicialment amb les àrees sanitàries o ha fer compres de material a proveïdors sense referents i que han deixat als treballadors de la sanitat desprotegits i vulnerables.

S’ha vist que l’estat no podia admetre que diferents Comunitats Autònomes tinguessin diferents gestions sanitàries i això demostrés una eficàcia diferent i alhora fes aflorar les vergonyes d’un estat caduc. No s’ha tingut en compte la vida de la població i això és un fet gravíssim que com a sanitaris no podem silenciar.

Hem de treure conclusions i reflexionar sobre la Sanitat , sobre el paper fonamental de l’Atenció Primària, sobre l’hospitalocentrisme, sobre l’ús que en fem dels serveis sanitaris, sobre les Residències i la seva gestió i sobre si volem ser un país de 1a o de 3a regional i de com poder aconseguir-ho.

Amb la construcció de la nova República catalana tindrem l’oportunitat de refer una de les estructures d’estat fonamentals en una societat del benestar com és la sanitat.

És responsabilitat de tots.

Rosa Maria Codina, sòcia de l’ANC