Hòstia Canu, se’m fa difícil escriure això. Mai ho he fet. I mentiria si digués que érem íntims, amics o que teníem una relació molt estreta. No. Però el que sí que teníem era una relació sana, sincera i de tota la vida. De tota la vida perquè des que tenia 3 anys i vaig començar a la Blanca tu ja hi erets. I aquest factor és importantíssim per entendre la teva vida lligada sobretot a la Blanca Subur. Ens coneixem des que jo tenia 3 anys. Però és que tu, Josep Pascual, més conegut per tots com a ‘Canu’, coneixies tots i cadascun dels integrants que han passat pel club.

A tots. I no només de nom, sabies qui eren, de què jugaven, què feien bé i, òbviament, què feien malament. Aquesta és una virtut que jo consideraria com a ‘única’. Ningú coneixia millor a cada jugador que tu. I mira que ha passat gent pel club… I si jo, que no érem familiars ni amics propers estic escrivint això, és perquè durant tota la teva vida has fet les coses bé i has marcat a tota una generació de nens i nenes que han crescut a la Blanca Subur. El club no s’entén sense la teva presència, i quan parlo d’una relació de tota la vida em refereixo al fet que jo, Angelo Gómez Olivella, sense ser una persona amb la qual tenia una relació diària, cada vegada que ens vèiem era tornar al passat i rememorar moments. Moments com quan ens foties una esbroncada per alguna cosa, però amb el pas del temps, ho recordes amb molta estima.

Som molta gent la que hem viscut els temps a la Blanca Subur de veritat. A la del Pins Vens del camp de terra. La Blanca Subur de les banquetes de pedra, on amb prou feines cabien cinc jugadors. La Blanca Subur on ens dutxàvem en vestidors blancs amb els bancs de fusta de color blau. On el vestidor ‘del bar’ era el millor, perquè quan havies de canviar-te al que estava sota, un ja  tenia clar que patiria per poder tenir espai. Allà al costat, l’habitació del material on les pilotes estaven desades en una espècie de gàbia allargada de ferro. Uns vestidors que tot just al seu darrere hi havia un espai amb una porteria.

Imatge de l’antic camp de la Blanca Subur / Angelo Gómez

Allà escalfàvem moltes vegades abans dels partits, de la manera que es podia. Però una cosa estava clara. I m’hi jugaria un sopar. Quan els jugadors sortien al camp, sempre volien marcar a la porteria on estava el bar. Aquell bar sempre de gom a gom. I més en dies importants. Dies en què aquell club, amb vestidors més aviat humils, amb un descampat darrere on moltes vegades havíem d’escalfar o una grada que simplement era un petit mur de pedra… aquell club, anomenat Club de Futbol Blanca Subur, tenia dies importants com celebració de títols de lliga, ascensos, partits contra el Barça o el mateix torneig de la Blanca Subur.

Aquest club tenia dies com aquests, en què un camp tan humil com el de Pins Vens semblava la mateixa Bombonera. La nostra afició sempre eren els pares i mares que eren a la grada del bar, a la del migcamp, i tots els nens i nenes que jugaven al club, fos la categoria que fos, que sempre donaven suport darrere la porteria.

Imatge de la zona de calentament a l’antic camp de la Blanca Subur / Angelo Gómez

M’he desviat una mica del tema, però em feia gràcia recordar això, perquè en tots aquests records, sempre hi erets tu, Canu. Perquè una altra cosa no, però inconformista ho erets una bona estona! Ja podíem haver guanyat la lliga o haver aconseguit una promoció d’ascens, que després venies, ens agafaves per l’espatlla i ens deies «has de jugar d’aixecar més el cap». Quins collons! Però això et feia únic.

Recordo que perdíem el cul per anar a entrenar a Aiguadolç, que en aquella època començava ja a tenir gespa artificial i nosaltres volíem jugar allà. Ara ho penso… i ja t’ho regalo. Mira que hem jugat en camps de futbol eh? Des del d’Igualada, passant pel del Vilanova o el del Piera (quina ratonera!). Però cap camp tenia la mística del de la Blanca Subur. Jo tenia la sort de viure tot just al costat. La Blanca Subur era casa meva. I fins que no la van tirar a terra no vam ser conscients del que perdíem. Des d’aleshores tenim un camp modern, adient a la categoria del club, però el camp d’abans, els vestidors, les banquetes, el bar i la terra que tant ens destrossava les cuixes, era únic.

Em torno a desviar però és que són molts records. Com quan fèiem els campus d’estiu, que abans de començar, ens portàveu a dalt, als pins, i allà ens foties el sermó. Perquè sí, a l’estiu tampoc paraves. A les ‘Estades de la Blanca Subur’ crec que es deien, també hi erets per controlar els nostres progressos i, per què no, fotre’ns una esbroncada. Era un no se podia saber de manual.

Un dels records més clars que tinc, es quan la meva generació, la del 91′, que des d’alevins fins a l’últim any de cadets vam estar amb en Rafa Porras. Quan començàvem a fer ‘carrera contínua’ (això encara es fa?) sabíem que quan apareixies per les escales, ja havíem begut oli. ‘Tal qual’. Agafaves el Porras per banda i ja sabíem que estaríem més de 30 minuts corrents. Perquè fins que no acabessis amb ell, no podíem deixar de córrer. Era un clàssic.

Però un altra record que tinc és, quan, al nostre últim any de cadets, (no recordo si vam perdre la lliga o la promoció), però tots vam tornar plorant al vestidor. Allà, abans d’entrar per la porta del vestidor que hi ha tot just al costat del bar, em vas agafar per banda. Allà em vas dir: «Tranquil Angelo, això és futbol. L’any que ve a Juvenils t’inflaràs a fer gols». Ben bé la frase no sé si va ser així, però tinc molt clar que vas venir a donar-nos ànims. (Que marcaria molts gols també demostra que erets molt generós.) Però en aquest cas, per molt que et ‘maleíssim’ en alguns moments, demostraves també sabies com tractar als jugadors.

I a Juvenils va començar una època estranya. Ja no teníem el mateix entrenador, jugadors barrejats en diferents edats (tot i que ens coneixíem tots), i el més important, ja començàvem a entrenar i jugar fora de l’antic Pins Vens. No érem conscients del que perdíem…

El meu últim any de juvenils va ser el millor però també complicat. Recordo que jo aleshores estudiava a Barcelona per les tardes i no podia anar a entrenar. Jo no volia deixar el futbol. Era el que més m’agradava i pensava que per no poder anar a entrenar ja no podria jugar més els caps de setmana. Però tu et vas oferir a obrir-me cada dia les instal·lacions del Nou Pins Vens per a que anés a entrenar jo sol pels matins. Pot semblar una cosa normal, però jo ho vaig trobar com un gran gest, i t’he de dir, que al principi ho vaig fer fil per randa. Anava cap a les 11, les portes eren obertes. Agafava les claus de l’habitació del material, agafava les pilotes, i començava a entrar.

A la meva manera, ja t’ho dic. Però va arribar l’hivern i t’he de confessar que ja no hi anava… collons fotia fred i entrenava jo sol! Però aquell any va ser l’hòstia!

Crec que era la temporada 2009-2010. I tot i que no anava a entrenar pels matins… els divendres si acostumava a entrenar amb tots. Però tu, sabent la meva situació, em feies jugar igual. I em donaves responsabilitats. Importància. Tot i sabent que jo no era el millor de l’equip. Perquè sí, aquell any vas ser el nostre entrenador. Acollonits estàvem, ja t’ho dic. I més amb el Cisco de segon! Com per no estar acollonits… Però després els entrenaments eren partit, partit, pilota i pilota. I potser no teníem el millor equip de la història del club. Ni de broma. Però teníem un molt bon grup. I ves per on, vam guanyar la lliga. Jugant al camp del Mas Catarro. I ves per on, allò que em vas dir anys enrere quan tornàvem plorant al vestidor, es va complir. Aquell últim any vaig fer molt gols, i a més a més, en faig fer un a l’últim partit, el partit on vam guanyar la lliga. Que cabró ets, sempre tenint la raó…

Parlaria molt més sobre aquell últim any, però això es faria molt llarg… i em fot perquè segur que em deixo coses importants i grans anècdotes, com quan també ens acompanyava en ‘Pixurri’ o quan et van expulsar als 5 minuts. Però això tampoc era sorpresa eh…

Inclús ara, després de tants anys, quan em paraves pel carrer em deies: «et vigilo el que poses al Twitter, eh!». Increïble perquè, que jo recordi, no tenies Twitter, i tot i així, sabies sempre saber-ho tot de tothom.

Imatge d’un dels molts equips entrenats per Josep Pascual / Angelo Gómez

És una autèntica llàstima que ens hagis deixat tan d’hora. Amb tu se’n va una gran part de la història de la Blanca Subur. Fins l’últim dia, ex jugadors i entrenadors vam anar donar-te l’últim adéu. Però com segurament voldries, et recordarem sempre amb el teu tarannà directe i sincer, i tot i amb mala baba, sempre amb bona fe.

Crec que no seria gens agosarat que el nou Pins Vens passés a portar el nom de Josep Pascual.

Gràcies i descansa en pau, Canu.

Angelo Gómez, periodista i exjugador de la Blanca Subur