Imatge de Barcelona / Wikimedia Commons

Costa molt poc omplir-se la boca de com l’estat actua pensant en el seu propi melic, és a dir, en Madrid. Que si la crisi de la COVID-19 s’ha gestionat amb ulls de la capital, que si hagués calgut confinar aïlladament Madrid… I és ben veritat. Però també des de Catalunya es fa de manera gairebé mimètica amb Barcelona. El govern català criticant el govern de l’estat a la vegada que era criticat pel govern local de Barcelona, qui volia anar més enllà del que el govern de Catalunya demanava al govern d’Espanya, del mateix color polític que el de Barcelona, per cert. Tot plegat una mica Groucho Marx en aquella mítica escena de «la part contractant de la primera part…»a la pel·lícula Una nit a l’òpera.

És precisament aquesta administració, l’ajuntament de Barcelona, qui massa sovint exerceix un rol de quasi contrapoder de la Generalitat de Catalunya, que claudica regularment. La desescalada en fases ho està deixant més al descobert que mai. Primer es donen lliçons de gestió territorial amb criteris sanitaris en lloc d’administratius, és a dir, basar-se en regions sanitàries en lloc de províncies. Però després, ai las! Algú es treu de la màniga la unificació d’unes regions sanitàries. I no unes de qualsevol.

No s’uneix el Camp de Tarragona amb les terres de l’Ebre, un territori que té unes enormes sinergies internes. No. S’unifiquen les regions metropolitanes nord i sud i Barcelona ciutat. A la pràctica, suposa permetre la mobilitat de prop del 70% de la població del país. I això, per què? Doncs pel pes polític de la ciutat de Barcelona. Perquè, com diu el seu nou eslògan publicitari institucional: Barcelona té molt poder. I tant si en té!

No hi ha criteri sanitari que sostingui que, en aquestes altures del partit, es permeti la mobilitat de milions de persones. Es va confinar i aïllar de la resta del país la conca d’Òdena i ningú, ni els propis afectats, van alçar la veu per contradir la mesura de control de la pandèmia. És cert que ja no estem en el punt on el sistema sanitari està a punt de col·lapsar, que la corba s’aplana i que el pànic social s’ha reduït. No és menys cert que tot el camí fet pot quedar en no-res si hi ha un rebrot important i que aquest té molts més números d’ocórrer si hi ha centenars de milers de persones circulant amunt i avall per oci personal.

Barcelona és dels millors indrets del món. És bonica, és rica culturalment, cosmopolita i tots aquells piropos que es puguin dir a una ciutat. Precisament per això costa d’entendre aquestes ànsies de sortir-ne tant dels qui hi viuen com dels qui els governen. Hi ha, encara, espais naturals dins la ciutat. Hi ha mar. Hi ha carrers i avingudes on fer una passejada agradable. Hi ha una excel·lent mobilitat interior: de la bicicleta al transport públic. Però es té pressa per fugir de la ciutat. El problema és que les regles de les quals ens hem dotat (i ens hem vantat de fer-ho millor) no ho permeten. Doncs no passa res, es canvien les regles.

I, no tenint-ne prou, la gran queixa d’alguns és que no poden venir al Garraf. Doncs no seria d’estranyar que els nostres gestors es treguin un altre conill del barret i acceptin aquesta nova demanda capitalina. Potser fent-los avançar més ràpidament que la resta a la fase 2 o bé permetent la mobilitat interna dins la regió sanitària malgrat ser en fases diferents. Que tots som Barcelona! diran alguns. Sí, però quan des del Garraf per anar a treballar ens claven el preu de 3 i 4 zones tarifàries per un servei de Rodalies més que deficient no ho sembla.

Tampoc ho sembla per lluitar per la supressió de l’atracament que suposa el peatge de Vallcarca, a 7 euros la pujada de barrera -i un segon peatge a Cubelles-. Que l’alternativa sigui la carretera de les costes és cinisme en essència. Una conducció preciosa per venir a fer un arròs el cap de setmana, però una tortura si l’has d’agafar cada dia per anar a treballar. És aquí on el Garraf no sembla tant aquesta àrea metropolitana de Barcelona.

De facto els barcelonins i la gent dels dos vallesos i el Baix Llobregat (l’autèntica àrea metropolitana) es mouran per on els plagui. Tan sols compliran aquells ciutadans amb consciència i responsabilitat individual per al bé col·lectiu, uns valors que cotitzen a la baixa. I, des del Garraf estant, uns veuran bé que vinguin a omplir comerços i terrasses, altres se sentiran incòmodes amb les platges a vessar de gent sense cares conegudes. I així aniran passant dies fins al nou canvi de fase o la nova excepció per a Barcelona.

Som un sol poble, sí, però qui porta la veu cantant és una sola ciutat.

Roger Montoliu i Sánchez, periodista